Ja hi tornem a ser. A voltes amb la sequera.

Per segon any consecutiu tornem a veure el roures i altres caducifolis prenent la coloració de tardor a ple estiu. Aquest dies ho he pogut veure a varis indrets de la comarca: a Taradell, a Cantonigròs, a Barcons, i també a la fageda  del Matagalls en els indrets més pendents i de sol menys profund.

Juny i juliol han estat dos mesos secs i  calorosos. En especial juny ja va mostrar uns quants dies de temperatures caniculars, fora de temps. Juliol ha continuat amb una calor contundent, però més apropiada  a l'estació. Agost ha començat  amb una calorada dura, però ja és el que toca  en la primera quinzena. El que ha acabat de reblar el clau ha estat la manca de precipitacions. Si deixem de banda  alguna  tempesta  forta a la zona de Roda, Tavèrnoles, Folgueroles i Sant Julià, que va deixar  massa pluja en massa pocs temps per a ser aprofitable,  en general ha plogut poc aquests darrers dos mesos. A Taradell es van mesurar en prou feines 10 litres al juliol. Juny i maig ja varen  tenir precipitacions clarament per sota de la mitjana. El terra no estava  gaire assaonat, i  tot plegat  ha fet que la vegetació tornés a  entrar en estrès hídric i es veies obligada a tancar l'aixeta de la transpiració foliar.

Aquets mecanisme de defensa protegeix la planta de la dessecació, però no és bo que  es repeteixi cada any  de manera que quedi escurçat el cicle vegetatiu dels arbres, doncs en limita el creixement i els debilita.

Ara han arribat algunes pluges,  no arreu,  però ja és massa tard per els arbres que ja han canviat el color de la fulla. I encara  se’n hi sumaran més, doncs la natura triga a reaccionar i la inèrcia de la sequera segur que farà que en els propers dies veiem  més esteses les àrees afectades  visiblement per la sequera.

Cada vegada més sovint ens trobem amb calorades excessives, i altes temperatures  en èpoques que no toquen El canvi climàtic és evident, i si continua així la vegetació s'hi haurà d'anar adaptant. De mica en mica, potser en dècades la vegetació mediterrània més adaptada a les sequeres estivals i a les fortes calorades anirà ocupant les  zones més  critiques per la pervivència de la vegetació de caire atlàntic o centre-europeu, que té més requeriments  de humitat i és menys tolerant a les altes temperatures.

El temps ho dirà.

Pere Espinet.

Primavera al Montseny.

Avui al matí he pujat amb el cotxe fins a coll de Bordoriol, al peu del Matagalls. Camí de la feina m’hi desvio sovint, quan ha nevat, o senzillament per contemplar aquest paisatge tan fabulós del Montseny, que per més que hi estem tan acostumats no deixa de meravellar-nos.
Ara feia dies que no m’hi arribava, i en una setmana tot ha començat a reverdir.
Als boscos de Viladrau hi dominen tres caducifòlis: Faigs, roures i castanyers. Normalment en una mateixa alçada és el faig el primer a treure les fulles, el segueix el castanyer , i finalment és el roure qui es fa més el ronso, i a qui difícilment el sorprenen fredorades tardanes.
Aquest any des de mitjans de febrer la temperatura s’ha suavitzat, i de manera continuada venim gaudint de una bonansa no habitual per les dates. Hi ha anys en que es presenten puntes de calor més fortes, però sol haver-hi alts i baixos, i tant al març com a l’abril hi ha tongades de temps clarament hivernal que aturen l’arribada de la primavera.
Però enguany aquesta suavitat tèrmica, junt amb la una terra ben assaonada per les generoses pluges de tardor i hivern, ha convidat a que alguns arbres es decidissin a tanyar abans del que seria normal. I la seqüencia s’ha destarotat, primer han tanyat els roures, ara ja ho fan els faigs, però el castanyer encara roman tímid, i tot just apunten les primeres fulles menudes, sense acabar de decidir-se.
En aquesta imatge es veu com la fageda enfila la seva verdor fins a mitja baga de Matagalls. Normalment sol assolir la carena a primers de maig. Els claps marrons de sota són els castanyers que potser s’ensumen una traca final de l’hivern i es mantenen a l’expectativa.
Però el hivern ja ha perdut la batalla, i la tendra verdor de la primavera d’aquí a pocs dies ja senyorejarà a tot el Montseny.

Pere Espinet. 18 d'abril 2017

Dues primerenques.

Anunciant el bon temps  tenim 2 flors força comuns als nostres boscos. Totes dues de la família de les ranunculàcies.

La herba fetgera (Anemone hepatica).

La trobem als racons humits i més aviat ombrívols del boscos caducifolis i de pi roig. Des de 'estatge montà fins al subalpí. Floreix ara pel març i abril. El nom el deu a la forma de les seves fulles.  Les seves flors són de color blau intens, encara que també se'n troben de flors blanques.

La Gatassa (Ranunculus ficaria).

Un altra perenne que creix en llocs humits, vora  rius i torrents, i en vernedes. Les seves flors tenen 3 sèpals, i entre 8 i 20 pètals  d'un groc intens. 

Marxívol (Helleborus foetidus).

Planta metzinosa de la família de les ranunculàcies.  Ara ja floreix  als boscos caducifolis i indrets frescals. Ull! Tota la planta és molt tòxica. Arriba  a fer  4 pams d’alçada.

Com a curiositat,  quan floreix un llevat colonitza els nectaris i fa pujar la temperatura de les flors, alliberant components orgànics volàtils que atreuen als pol·linitzadors. 

Pere Espinet.

Marxívol a Viladrau 

Floreix l'avellaner

L’avellaner  (Corylus avellana).

És una arbre o més aviat un arbust de la família de les betulàcies com el bedoll  No és gaire alt, doncs fa uns 6 metres a tot estirar,  amb varis troncs  que surten de terra.

A Catalunya és espontani  a zones humides de la muntanya mitjana, obagues i vores de rieres, també al Pirineu és abundant

Aquests dies  comença a florir, i són ben visibles els seus penjolls florals, els aments de flors masculines. La fulla no sortirà fins ben bé l’abril.

Els fruits  comestibles , les avellanes que tots coneixem no són tan suculentes ni grosses com les que  venen dels arbres cultivats.

Per Santa Magdalena l’avellana és plena. Haurem d’esperar fins a l’estiu per tastar-les, amb permís d’esquirols i altres  golafres del bosc que estaran a l’aguait per atipar-se’n.  

Pere Espinet

Foto: Flors d'avellaner a Viladrau

THE  SNOWDROP   (Galanthus nivalis)

It is a beautiful plant of the Amaryllidaceae family that is among the first bulbs to bloom in spring, and we can see it willingly at the sides of brooks and in the Puigsacalm and Montseny beechwoods.

The cold temperature does not afraid it, and, as its own name says, we can often see it opening its lovely little white, green trimmed bells, in the middle of the snow.

It is a species widely spread in our geography in search of cool spots to grow at. It blooms beginning January at the lower lands, Estanys de Sils and Santa Coloma Stream. And as the season goes forward, the plant also spreads to bloom in upper regions. Now we have it here, carpeting the banks of the Riera Major and the Moianès ones.

Finally, it ends its blooming season at the sub-Alpine dwellings, and, beginning May, it is seen among the last snow clearings, at the Ripollès pla d'Anyella.

 A small jewel of the nature. Let's go to see it, photograph it, and allow it to get by till next year.

Pere Espinet

Translation: Teresa Rovira

El lliri de neu (Galanthus nivalis).

És una bonica planta de la família de les amaril·lidàcies que floreix ben aviat, i que aquests dies la podem veure a pler a les vores de  rieres, i a les fagedes de Puigsacalm i el Montseny.

No l'espanta el fred, i com diu el seu nom sovint la veiem obrint les precioses campanetes blanques, rivetejades de verd,  enmig de la neu.

És tracta de una espècie que es reparteix amplament per la nostra geografia, buscant la fresca. Comença a florir a primers de gener a les terres baixes, Estanys de Sils i Riera de Santa Coloma.
A mesura que avança l'estació va pujant. Ara la tenim aquí,  encatifant els marges de la Riera Major, i de les rieres del Moianès
Finalment clou la temporada de floració a l'estatge subalpí, i a primers de maig al Pla de Anyella al Ripollès, la veiem  al costat de les darreres clapes de neu.

Una petita joia. Anem-la  a veure, retratem-la, i deixem que faci la seva. Fins l'any que ve.

Pere Espinet.